Honor Crimes: Very Close to Home

descarga

By Ma Àngels Viladot i Presas, in Intergroup Communication 

It is certain that Saba Qaiser knew one of her uncles, a brother or even a parent was trying to kill her. She had committed one of the most serious crimes against the honor of her family; declaring to her male partner in front of the altar “I love you”, without the permission of her parents. The heart searches its own path and Saba was beting her life. It was lesson in courage as her transgression never preribes. I’m eager to see the Oscar nominated documentary A Girl in the River by filmmaker Sharmeen Obaid which follows the story of Saba. It’s a shocking story that attracted worldwide attention and spread like wildfire through social media.

A woman dies every 90 minutes as a result of honor crimes around the world. Surprisingly, Saba survived. We know that her father shot her in the head after savagely beating her with the help of her uncle. As if that weren’t enough, they put her in a plastic body bag and threw her in the river with impunity. With impunity because a gap in the law in Pakistan, just as happens in Egypt, Jordan, Lebanon, Morocco, Syrian Arab Republic, Turkey, Yemen and other countries of the Mediterranean and the Persian Gulf, allows pardon to the men that execute these heinous “honor killings.”

In all societies on earth, behaviors are evaluated in accordance with prescribed social norms. However, in some countries, the behavior of women and young girls that only wish to be free are seen as worthy of an imminent and brutal death. Refusing an arranged marriage or having been raped (which in itself seems utterly surreal), even staring too long at a good looking boy is considered a shameful act which dishonors the revered family institution. Women are drenched in gasoline and lit up like a torch, struck over the head with an axe, shot dead or drowned. These are some of the horrific ways of “settling” an issue, which sends a strong message to others. So strong is the desire to belong to a group., so weak and precarious the masculine identity of certain societies around the world (especially the patriarchal and fundamentalist), so ingrained and unjust are their rules and customs, stereotypes and gender roles, that many are persuaded to even murder the dissidents.

Let’s be serious here, honor crimes have nothing to do with honor. . In any case, they have to do with the “droit du Seigneur” of the Middle Ages and withthe ingrained belief that women are the property of men. It is as if the time machine from the TV series “The Time Tunnel” has transported us from our western 21st century culture into another dimension in the distant past where men rule over women through fear and coercion. These are extreme circumstances where women are entirely dependent for even the most basic needs of food and shelter. Think of the ancient Roman laws that justified honor killings of men slaughtering their wives for being convicted of adultery. The romantic scene of Moses in a little hemp basket swinging over the gentle waters of the Nile, melts as butter in the oven with the overwhelming image of thousands of women who were drowned in that same river at the hands of coercive power. Even on the Rhône the same thing happened when Calvino took control over Geneva.

Honor is a mythical concept so deeply ingrained that it is used as an excuse for males to commit domestic violence and for their crimes to go unrecognized. This impedes the gathering of outrageous statistics, which would without a doubt be circulated around the world. The same outrage unleashed by the Oscar nominated documentary that has enabled Nawz Sharif to get his at together to try to change things with legal reforms. As I understand, at the moment, there are no powerful governments offering their support to this issue. Group thinking has been imposed. This is not a trivial matter and will undoubtedly create barriers.

How can a Pakistani leader unite the necessary forces to change the status quo? Patriarchy protects its own prerogatives. If the Prime Minister really wants to change the world and at the same time remain in power he must become the “devil’s advocate”. He must convince his audience he himself is not in disagreement and making a new proposal on behalf of a metaphorical and distant person. He’ll have to explain that if he disagrees it is only because his political role forces him to do so. If he goes to the effort of creating such distance, then perhaps members of his party would pay him more attention. Perhaps the criticism he will receive will not harm his good image.

The urge to wipe honor crimes off the face of the earth motivates us to wish him all the best in his endeavors. He will need a lot of skill and expertise to be convincing. We can only hope that he will not try to succeed through force and his own coercive powers.

El asno de Sócrates

descarga

Artículo de la Dra Ma Àngels Viladot publicado en La Vanguardia.

Uno de los retos de la sociedad del siglo XXI es acabar con las agresiones sexistas, con la violencia de género. El insulto históricamente más empleado para las mujeres, y con más sinónimos, es el de “puta”; una manera efectiva de entregar el mensaje de condena a la falta de “honestidad” de la mujer. Pero es evidente que lo que menos importa es la verdad o la falsedad del insulto. La intención subyacente es disminuir la dignidad del otro, reducirlo, ofenderle, humillarlo o maltratarlo. Los insultos y la causticidad de estos días dirigidos a algunas mujeres políticas son agresiones verbales sexistas en toda regla. El contexto del escarnio  presenciado es un intento machista de lo más pueril para detener a las mujeres. Un acto de violencia verbal para ejercer el control y el dominio seculares que algunos hombres sienten amenazados.

La lengua es el instrumento que usamos para expresar nuestros pensamientos, nuestras ideas y nuestra forma de concebir el mundo. Insultar está asociado con actitudes de enojo, de rabia, con emociones negativas respecto a sucesos específicos, y cuando el ínclito político Joaquín Leguina (expresidente de la Comunidad de Madrid) y los políticos de turno profirieron los gastados insultos hacia determinadas mujeres políticas dijeron exactamente lo que pensaban. Revelaron su parcela de pensamiento sexista y discriminatorio hacia el sexo femenino. Las palabras, las frases cáusticas y punzantes, y los sarcasmos de trazo grueso emitidos son lapunta del iceberg del pensamiento colectivo de nuestra cultura en sociedad. Ponen de manifiesto todo un escenario de estereotipos sexistas, cualidades y conductas que aún en la actualidad se espera de las mujeres y los hombres, y que tanto los perjudican a unos y otros.

Ahora bien, para que los insultos “insulten” se necesitan personas que se sientan ofendidas. Lasmujeres deberían intentar evitar entrar en el juego de las palabras ya que hacerlo es dar alas a los que vociferan con mordacidad machista; es conferirles un poder relativo que perderán si ellas no se sienten aludidas. Sin duda, la lluvia de insultos sexistas y discriminatorios seguirá, pero, como dijo Sócrates, “¿acaso si me hubiera dado una coz un asno me en­frentaría a él?”. Y lo importante es que la sociedad los vea como el asno de la ironía de Sócrates.

Respostes a la violència contra la dona

Sin título

Article de Ma Àngels Viladot, publicat a Eix Diari 

Quan ja em trobava en les pàgines finals del llibre Respuestas a la violencia contra la mujer, de Mª Àngels Viladot (Aresta Edicions), m’acabo de posar les mans al cap amb la notícia publicada a La Vanguardia (6 de gener de 2016): A Alemanya es viu amb una gran indignació el goteig de denuncies, fins a noranta, presentades per dones, víctimes d’agressions sexuals i robatoris en la Nit de Nadal en les proximitats de l’estació de tren de Colònia, on es trobaven reunits al voltant de mil homes. Sembla que s’hi van donar cita… El ministre de justícia alemany ha dit que garanteix la investigació a fons i que es denunciarà tant als agressors de les dones com aquells que, sense participar activament, van formar corriols per tal que les dones no poguessin fugir. Valga’m Déu.

La notícia és prou gràfica, i prou escandalosa, com perquè tots tinguem ben present que la violència contra la dona és un fet de proporcions encara desconegudes. Perquè tampoc no hi ha dia que els mitjans de comunicació no informin d’un cas, o més d’un, de violència domèstica amb resultat de mort. Aquests fets són, o ho haurien de ser sentits com una tragèdia i una nafra lletja en el cos social.

A la vista del que he exposat, si ara féssim una enquesta ens trobaríem que no hi ni una sola dona que no hagi patit violència en algun moment de la seva vida de dona. És una vergonya que té les seves arrels en una societat que encara no s’ha desempallegat, com de la lepra, del pensament i la cultura patriarcal dominant i que considera la dona un ésser inferior i subaltern.

La violència contra la dona té moltes gradacions. Veiem i denunciem les més sagnants i abusives. Però les subtils són tan degradants com les primeres, fan sentir la dona inferior o com si fóssim éssers d’una raça no humana. Malfieu-vos, dones, de segons quines floretes us envien alguns homes a través de paraules i gestos. En realitat us denigren, us miren per sobre de l’espatlla, us consideren un ‘florero’ o un objecte d’usar i llençar. Malfieu-vos també d’aquells marits o parelles que no us demanen les coses sinó que us les manen, i no precisament amb bones maneres. Maltractament si mes no en les formes en el millor dels casos, o maltractament psicològic com els que arriben a algunes consultes mèdiques. Però la violència és sempre violència. I ja no parlem d’intents d’agressió sexual, que poc o molt totes ens n’hem hagut de defensar en algun moment. O d’aquelles gelosies patològiques que malmeten una relació convertint-la en una tortura. Això no és amor. És violència.

Respuestas a la violencia contra la mujer, de Mª Àngels Viladot, trobem un treball d’envergadura quant a investigació (per actuar sobre una realitat cal tenir dades i avaluar-les) i realitzat amb gran competència intel.lectual tot posant el focus en la detecció de les causes del maltractament. També trobem un treball de camp amb dades de les dones que han estat maltractades, així com actuacions perquè puguin reeixir de la situació traumàtica que han patit. Institucions i societat en general hem de trobar la manera més solidària, però també més eficaç, per respondre a la demanda d’unes víctimes, sovint silencioses, que només es posen a la palestra cada vegada que es dóna un fet brutal o un assassinat. La violència masclista, diu Viladot, és una violació dels drets humans i un gran i greu problema de salut física i mental per les dones que la pateixen o l’han patit.

En el seu treball, Mª Àngels Viladot parteix d’una mirada feminista sobre la història, visió que reconeix i aprofundeix en les desigualtats que la societat ambient ha creat al voltant de la dona a la qual fins fa no res se li han negat drets que avui dia es consideren fonamentals. Però l’ombra del patriarcat és allargada. La prova és que encara hi ha homes que es creuen superiors a les dones, o amos de les dones, creant d’aquesta manera un esvoranc en les relacions entre homes i dones. Per això cal que ens eduquem no en la igualtat, ja que ningú no és igual a un altre, ni home ni dona, sinó en l’equitat, en l’atenció i respecte, i en la cura que, com a humans vulnerables que som tots, ens devem els uns als altres.

Mª Àngels Viladot, en base als testimonis de dones ateses en centres gestionats per Intress (entitat impulsora de la publicació de Respuestas a la violencia contra la mujer i coneixedora d’aquesta problemàtica), exposa en el seu llibre situacions concretes de dones que han patit violència i la dificultat de denunciar-ho i de sortir d’aquesta presó, que sovint ho és també mental. Les històries són individuals, però hi ha un patró que les aglutina: la por i la dependència de l’agressor, ja sigui econòmica o sentimental.

Amb l’ajut adequat (Mª Àngels Viladot denuncia que els pressupostos per part de les administracions cada dia són més esquifits), es poden anar desfent aquests nusos en les dones que ja es troben en situació de cura, és a dir, que ja s’han separat de la parella agressora i intenten començar una nova vida. No és fàcil. És com tornar a néixer i poder-se veure per primera vegada al mirall, però sense sentiments de culpabilitat o de sensació de fracàs vital, característiques de les víctimes. És possible, pas a pas, aquest renaixement, aquest empoderament de la pròpia vida, aquesta recuperació de la dignitat de la persona. Llibres com Respuestas a la violencia contra la mujer posen negre sobre blanc un problema social i malauradament històric el qual, com a comunitat, tenim el deure d’encarar i mirar de posar remei. Per reeixir en la solució, cal que tot el cos social prengui cura d’una conducta (la dels agressors) i d’una ferida (la de les víctimes) que fa tantes víctimes i morts. 

Quan la violència és a casa

descarga

Article de la Doctora en Psicologia, Ma Àngels Viladot, publicat a Diari ARA 

Fa un parell de mesos van entrar en vigor els protocols d’actuació que fan referència als nens i nenes víctimes de violència domèstica. Aquests protocols es recullen en la llei de protecció del menor modificada que es va fer pública al juliol.

El terme violència domèstica (la que es realitza en la parella) no explicita ni el gènere de la persona que maltracta ni el de la víctima i, en aquest sentit, pot referir-se a la violència comesa tant per la dona contra l’home com per l’home contra la dona o per parelles del mateix sexe. Però la realitat és que, en proporció, els abusos (físics, psicològics i sexuals) són de l’home cap a la dona i no pas a l’inrevés. Per això quan parlem de violència domèstica ens referim a la que les dones reben dels seus homòlegs masculins. Res més lluny de la meva intenció que assenyalar les dones com a pobres víctimes indefenses i els homes com a perversos agressors. Però les relacions de gènere actuals s’han d’entendre en el context d’una cultura històricament patriarcal caracteritzada per relacions asimètriques i jerarquies de poder.

Segons la macroenquesta sobre la violència contra les dones (30 de març de 2015), el 64,2 % de les 10.171 dones entrevistades van dir que els maltractaments també es cometeren contra les seves criatures. I el 63,6%, que en presenciaren o n’escoltaren episodis. Un dels encerts de la llei actualitzada del menor és reconèixer que aquestes criatures són víctimes directes del maltractament domèstic, perquè encara que no el pateixin directament, fins i tot encara que no el presenciïn, sofreixen l’impacte i les repercussions que comporta viure en un ambient de violència. Per començar, una dona maltractada, vilipendiada i aterrida per la seva parella sentimental no és una persona feliç. Es calcula que aproximadament un 80% de dones maltractades de forma recurrent pateixen estrès posttraumàtic (ansietat, pors irracionals, insomni, malsons… manca profunda d’autoestima). L’ambient familiar esdevé tan destructiu que, igual que les seves mares, la majoria d’aquestes criatures pateixen problemes de salut i psicològics greus.

Quan les dones maltractades aconsegueixen abandonar els seus maltractadors, tenen records dels abusos a voltes tan vívids que, literalment, tornen a sentir el dolor físic i psíquic. Les envaeixen sentiments de vergonya i culpabilitat. I la culpa no merescuda és terriblement corrosiva, en especial quan té la forma de generalitzacions absurdes com “Això ha passat per culpa meva; sóc estúpida, no serveixo per a res”. Com podem ajudar-les, a elles i als seus fills i filles, perquè agafin les regnes de les seves vides? Són éssers humans que han tingut la mala sort de topar amb la cultura del patriarcat més hostil.

L’optimisme és considerat un factor clau en la resiliència que demostren posseir algunes persones enfront dels traumes. És a dir, hi ha persones que són optimistes de mena i els és més fàcil sobreposar-se a les situacions adverses. La bona notícia és que les experiències noves i les relacions de suport canvien l’estructura del cervell, la qual cosa ha fet entendre als psicòlegs que l’optimisme i la personalitat resilient no només són aspectes innats en algunes persones sinó que es poden desenvolupar. En conseqüència, aquestes dones i les seves criatures poden lluitar contra la depressió… almenys en certa mesura. I, esclar, ningú no es converteix en la classe de persona que pot suportar l’adversitat severa així com així. Efectivament, sense la protecció de les relacions interpersonals positives és gairebé impossible esdevenir resilient als traumes severs.

Els protocols d’actuació sobre els nens i les nenes víctimes de violència domèstica es basen en la prevalença de l’acolliment familiar enfront de l’acolliment residencial. Si alguna cosa necessiten aquests nens i nenes traumatitzats és paciència i comprensió. Faltats de directrius i acceptació, l’ambient normalitzat d’una família és l’idoni per acollir-los. Al mateix temps, la majoria requerirà atenció especialitzada per poder enfilar el procés necessari de reestructuració cognitiva i emocional, i obrir-se a les coses bones de la vida. Per tant, si bé el recer d’una família és necessari, també pot ser insuficient, ja que a la majoria els caldrà un acompanyament professional (o una família professionalitzada). D’aquest requeriment el govern no se’n pot desentendre. Si ho fa, ens estarà dient que aquestes criatures desemparades, i les seves mares, no li mereixen prou consideració.

La Doctora Ma Àngels Viladot ha publicat recentment el llibre “Respuestas a la violencia contra la mujer” a la col·lecció Intress 

No queremos más mujeres maltratadas, no queremos más mujeres asesinadas

descarga

Artículo de Ma Àngels Viladot, publicado en diario.es

El 25 de noviembre de cada año es el Día Internacional contra la violencia a las mujeres y las niñas, o lo que es lo mismo, contra la violencia machista. El clamor es desde hace demasiados años el mismo. Se eligió esta fecha en recuerdo y homenaje de tres hermanas asesinadas en Santo Domingo, el siglo pasado. Este año, como cada año desde entonces, las mujeres han salido a la calle, se han hecho homenajes y actos para recordar a las que, como las tres hermanas asesinadas, han perdido la vida por el hecho de ser mujeres. Para recordar tantas mujeres maltratadas por violencia machista y tantos niños que, directa o indirectamente, sufren las consecuencias. Es, por tanto, un día triste. Un día en que la reivindicación va ligada al sentimiento de tristeza. Por de pronto, en Cataluña 6 mujeres asesinadas en lo que va de año. Y una de cuatro mujeres ha sufrido un ataque machista. En España en los últimos 10 años han sido asesinadas más de 800 mujeres. Una de cada ocho mujeres ha sufrido violencia física y / o sexual por parte de su pareja o ex-pareja. Y una de cada cuatro mujeres son sobrevivientes de la violencia psicológica.

Se dice que no podemos saber con exactitud cuántas mujeres mueren cada año a manos de un hombre que las estadísticas se falsean. Se habla de unas 70 mujeres de media en España. Muchas. Sí sabemos cuántas mujeres presentan denuncias: alrededor de 26.000 en el primer trimestre de 2015 (hay que decir que sólo un 0,01% son falsas), y en Cataluña, 10.918 (un 48% se han hecho por vejaciones y maltratos psicológicos ; un 37% por violencia física y un 2% por violencia sexual de las parejas o ex-parejas). Sabemos cuántas denuncias se retiran por miedo, por vergüenza, por sentimientos de culpabilidad, por creencias erróneas de las mujeres y sabemos del trabajo ingente de la policía, los servicios sanitarios y asistenciales. En concreto, los Mossos han arrestado este año 4.288 hombres por violencia doméstica. La mayoría de los agresores y de las víctimas tienen entre 21 y 51 años.

La violencia machista y una de sus derivaciones, la violencia doméstica, más que un problema social, es un atentado a los derechos humanos más elementales que está presente en todos los países del mundo. Podemos decir sin ambigüedades que estamos ante un problema universal ya que no hay ninguna región del mundo, ningún país y cultura en que se haya conseguido que las mujeres estén libres. Hablamos de muchos millones de mujeres (entre ellas cuento las niñas y las jóvenes menores de 18 años).

Los Organismos internacionales, los Comités dependientes de Naciones Unidas como el Comité para la Eliminación de las Discriminación contra la Mujer (CEDAW) de Naciones Unidas, analizan la realidad y hacen propuestas a los diferentes Estados miembros. Propuestas que deberían ser de obligado cumplimiento. Igualmente como debería ser de obligado cumplimiento el tratado de Estambul cuando recomienda acciones para paliar esta lacra. Una vulneración de los derechos humanos que nos advierte que una de cada tres mujeres en el mundo ha sido víctima de violencia machista. Que nos dice que 62 millones de mujeres europeas han sufrido violencia a manos de un hombre.

La implicación, como digo, de las Naciones Unidas, también de la Organización Internacional del Trabajo y diferentes ONG con gran capacidad de incidencia internacional, es hoy en día una realidad firme. A pesar de todo el trabajo ingente, la violencia contra las mujeres no sólo persiste visiblemente sino que la contrariedad que suscita su voluntad de libertad y para ser tratadas en la igualdad y el respeto es alarmante. Hay que insistir en que no es un problema de las mujeres, ellas son las víctimas, el problema es sobre todo de aquellos hombres que tienen mentalidad machista y que no quieren aceptar que las mujeres son seres humanos y seres humanos libres.

La exigencia que sale de esta gran preocupación internacional es que los Estados condenen la violencia sin excusas, lo que quiere decir que no defiendan ninguna costumbre, ninguna tradición o consideración religiosa que les permita eludir su obligación de eliminarla. Afortunadamente, el “relativismo cultural” ha queda rechazado; como mínimo, queda en entredicho. Cuando los actos de violencia machista quedan indemnes agravan indefectiblemente sus efectos. Cuando el Estado no castiga a los infractores, la impunidad no sólo intensifica la subordinación y la impotencia de las mujeres que la sufren, sino que, además, transmite a la sociedad el mensaje de que la violencia machista es aceptada e inevitable. El comportamiento violento se convierte así en normalizado.

La violencia hacia la mujer no es consecuencia de actos al azar de mala conducta individual, sino que está profundamente arraigada en relaciones estructurales de desigualdad entre los géneros, hombres y mujeres. Su ubicuidad, es decir, la dominación sistémica de las mujeres por los hombres, es una consecuencia del patriarcado. Acorazado en normas sociales y culturales, lo encontramos incrustado en las economías locales y mundiales; institucionalizado en el derecho y en las estructuras políticas, en las ideologías formales y el discurso público. Según la OMS, los hombres usan la violencia contra las mujeres para disciplinarlas en los roles femeninos tradicionales o cuando perciben amenazada su masculinidad. Cuando una mujer transgrede las normas sociales prescritas y los roles de familia, la violencia ejercida para someterla no es sólo un acto aislado oscuro sino que, en virtud de sus funciones punitivas y de control, lo ejecutan para domarlas y perpetuar su discriminación.

Un estudio reciente realizado por las Naciones Unidas con 4.000 niños y niñas de diferentes países nos muestra que alrededor del 65% de estos niños y niñas están de acuerdo en que “una mujer debe aceptar la violencia para mantener unida a la familia “y un 43% y pico que” hay veces que una mujer se merece ser golpeada “. A los seis años, cualquier niño es capaz de reconocer los roles de género: una ‘buena niña’ es la que escucha y muestra respeto por los mayores, ayuda a su madre y se queda en casa. Un ‘buen niño’, sin embargo, es travieso, tiene muchos amigos para jugar en la calle y no siempre tiene paciencia para escuchar a los mayores.

De modo que la violencia contra la mujer no puede atribuirse únicamente a factores psicológicos individuales ni a condiciones socioeconómicas como, por ejemplo, el desempleo. Las explicaciones de la violencia que pretenden centrarse principalmente en los comportamientos individuales y las historias personales, como el abuso del alcohol o una historia de exposición a la violencia, pasan por alto la desigualdad de género y la subordinación femenina sistémicas . Mientras la mayoría de las mujeres que han sufrido la violencia de su pareja señalan las normas sociales y culturales como factores causales, la mayoría de los hombres la atribuye a las dinámicas interpersonales. Me parece prioritario que, por erradicarla, se destinen esfuerzos en comprender y abordar el contexto social más amplio de las relaciones de poder entre los hombres y las mujeres.

Me parece que de este horroroso y crónico atentado a los derechos humanos más elementales tenemos que hablar desde todos los frentes y desde todas las perspectivas que se relacionan. De este problema de la violencia machista tenemos que hablar al igual que tratamos y abordamos otras preocupaciones sociales que tenemos. Tenemos que hablar con los compañeros de trabajo, en los momentos de ocio con los amigos, en las escuelas, institutos y universidades, en el trabajo, en los centros de salud y hospitales … Desgraciadamente muchas adolescentes sufren acoso de sus compañeros sentimentales que pretenden controlarlas, controlar sus sentimientos y actividades. Preparémonos a fondo para poder dar argumentos razonados. Hablemos, esforcémonos para tratar sobre qué significa “empatía”, esforcémonos para hablar del control, del poder, de los celos, de las culturas que desprecian a las mujeres.

Las noticias sobre más muertes absurdas en París, Mali, Siria, Túnez … parece que nos han de insensibilizar. Pero no nos lo podemos permitir. Debemos continuar conmocionandonos, debemos continuar indignandonos por tantas muertes inocentes y malos tratos. Tenemos que acabar con esta lacra en una sociedad que, además, se denomina a sí misma moderna y demócrata. De momento sólo se destinan el 0,0103% del total de los presupuestos del estado. Lo que nos indica el poco interés y el poco compromiso, ni ético ni político, que está permitiendo que se maltraten y asesinen a mujeres.

Intress presenta la obra Respuestas a la Violencia Contra la Mujer

CU0XhU3WsAAWSoE
El pasado miércoles 25 de noviembre, en el marco del Día Internacional de la Eliminación de la Violencia contra la Mujer, Intress presentó la obra Respuestas a la Violencia Contra la Mujer.

El libro se basa en los testimonios de mujeres atendidas en los centros gestionados por Intress y está escrito por la Doctora en Psicología Social Ma. Àngels Viladot. Está editado por Arista Ediciones y forma parte de la Colección Intress.

Se trata de una apuesta más de Intress para poner negro sobre blanco los conocimientos sobre una de las mayores problemáticas sociales que vivimos. La obra se centra en las herramientas que funcionan para favorecer la resiliencia de las mujeres que han sufrido violencia de género, con énfasis en la violencia doméstica..

El libro fue presentado en el Ateneo Barcelonés por Marta Aymerich, Vicerrectora de la Universidad Abierta de Cataluña. El evento contó con la participación de Ma. Àngels Viladot, autora de la obra, Amparo Porcel, Presidenta de Intress y la Sra. Núria de Gispert, Presidenta del Parlament de Catalunya 2010-2015.

La obra puede ser adquirida en la web de Aresta Ediciones. Puedes ver las fotos de la presentación en nuestro Flickr.

El treball domèstic de les nenes al món

descarga

Article de Ma Àngels Viladot publicat a Diari Ara 

Al món hi ha 218 milions d’infants que treballen. Xifres com aquesta eleven la inquietud pels drets humans dels infants a nivells sense precedents, i situen el treball infantil en el centre de l’agenda internacional.

El 60% treballen en l’agricultura, el 25,6% en el sector serveis i el 7% en la indústria. Davant d’aquesta realitat, l’Organització Mundial del Treball i altres institucions internacionals (en particular, Unicef, Save the Children, el Banc Mundial i la Comissió de Drets Humans de l’ONU) han pitjat a fons l’accelerador en la defensa dels drets dels infants en aquest àmbit d’urgent intervenció.

Una de les formes de treball infantil al món són les feines domèstiques a tercers. Se’n parla poc, tal vegada perquè es desconeix l’horror que s’hi amaga. Deu milions i mig de nens i nenes cuinen, netegen, renten roba, recullen aigua, conreen el camp, carreguen sacs de pesos impossibles i tenen cura de les criatures i de persones grans en llars alienes on els maltracten com esclaus a galeres. El treball domèstic infantil és una plaga que afecta una gran majoria de països al món. Per exemple, és molt preocupant a Haití, però també ho és en altres països de Centreamèrica i de l’Amèrica del Sud, al conjunt de l’Àfrica i de l’Àsia. Treballen des que surt el sol fins a negra nit, i la majoria sense cap salari. El 73% són nenes i el 27% nens. El treball domèstic infantil és, doncs, una pràctica fortament feminitzada.

Un dels equívocs en moltes cultures és creure que l’educació és un servei i no, en canvi, un dret humà. A partir d’aquesta mentalitat, als nois se’ls escolaritza, ja que després tindran més oportunitats en el mercat laboral, i a les noies se les commina a seguir el camí de les seves mares com a treballadores de la llar. En aquest escenari tan androcèntric no és sorprenent que dos terços (el 66,6%) dels 776 milions de persones analfabetes al món siguin dones; és a dir, aproximadament 518 milions, la qual cosa indica la falta de valor relatiu que es concedeix a l’educació de les nenes en molts països. Les famílies d’aquestes criatures argumenten que les escoles i el trajecte fins a arribar-hi són plens de riscos d’assetjament sexual i violacions, i aquesta realitat reforça la creença que les nenes no necessiten escolaritzar-se, ja que el seu futur és ser esposes i mares. En conseqüència, quan aquesta mainada compleix l’edat mínima per poder treballar, la majoria carrega un greu desavantatge social i econòmic.

Nenes de sis i set anys són cedides per les seves famílies a altres d’econòmicament més ben situades, no en qualitat de treballadores sinó com a filles, encara que els pares saben (però no volen saber-ho) que seran esclavitzades. L’ambigüitat de la situació confon aquestes petites criades, ja que es disfressa com una acció lloable, un arranjament que oculta condicions abusives de treball i violència. L’experiència diària de discriminació i aïllament és la part més difícil de la seva vida. Dissortada mainada, no és ni el maltractament ni la manca de béns materials ni fins i tot la falta de menjar el que més els produeix una profunda infelicitat, sinó l’exclusió, l’abandonament i la solitud, la falta de respecte, la ingratitud i les seves necessitats no cobertes de tendresa i acolliment.

Però el treball infantil domèstic no només és un treball abominable per la seva naturalesa sinó que, a més, ho és pel reclutament demostrat d’una gran majoria d’aquestes nenes per a la prostitució i la producció i tràfic d’estupefaents. El tràfic de nens afecta prop d’1,2 milions d’infants cada dia. La finalitat de la gran majoria dels traficants és lucrar-se destinant-los al comerç sexual; enganyen les famílies de les nenes (les quals són traslladades a les ciutats des de les zones rurals per intermediaris o pels mateixos traficants) garantint que els trobaran feina de criades quan el que els espera és la prostitució i la pornografia. Són venudes, abandonades a l’horror de l’abús nu del qual no poden escapar. Etiòpia és un dels deu principals països d’origen dels nens que són objecte de tràfic a l’Àfrica, i cada any milers de dones i nenes són objecte de tràfic entre Etiòpia i el Pròxim Orient. Els etíops, afectats per una pobresa extrema, venen els seus fills per sumes tan mínimes com 1,2 dòlars als que els explotaran en la prostitució, el treball domèstic, la venda ambulant o la mendicitat professional.

Falta molt, encara, perquè puguem dir que hem escombrat de la faç de la Terra la tirania de la pobresa que pateixen aquests milions de criatures, així com els baixos instints d’aquells que es lucren amb els seus cossos.