Quan la violència és a casa

descarga

Article de la Doctora en Psicologia, Ma Àngels Viladot, publicat a Diari ARA 

Fa un parell de mesos van entrar en vigor els protocols d’actuació que fan referència als nens i nenes víctimes de violència domèstica. Aquests protocols es recullen en la llei de protecció del menor modificada que es va fer pública al juliol.

El terme violència domèstica (la que es realitza en la parella) no explicita ni el gènere de la persona que maltracta ni el de la víctima i, en aquest sentit, pot referir-se a la violència comesa tant per la dona contra l’home com per l’home contra la dona o per parelles del mateix sexe. Però la realitat és que, en proporció, els abusos (físics, psicològics i sexuals) són de l’home cap a la dona i no pas a l’inrevés. Per això quan parlem de violència domèstica ens referim a la que les dones reben dels seus homòlegs masculins. Res més lluny de la meva intenció que assenyalar les dones com a pobres víctimes indefenses i els homes com a perversos agressors. Però les relacions de gènere actuals s’han d’entendre en el context d’una cultura històricament patriarcal caracteritzada per relacions asimètriques i jerarquies de poder.

Segons la macroenquesta sobre la violència contra les dones (30 de març de 2015), el 64,2 % de les 10.171 dones entrevistades van dir que els maltractaments també es cometeren contra les seves criatures. I el 63,6%, que en presenciaren o n’escoltaren episodis. Un dels encerts de la llei actualitzada del menor és reconèixer que aquestes criatures són víctimes directes del maltractament domèstic, perquè encara que no el pateixin directament, fins i tot encara que no el presenciïn, sofreixen l’impacte i les repercussions que comporta viure en un ambient de violència. Per començar, una dona maltractada, vilipendiada i aterrida per la seva parella sentimental no és una persona feliç. Es calcula que aproximadament un 80% de dones maltractades de forma recurrent pateixen estrès posttraumàtic (ansietat, pors irracionals, insomni, malsons… manca profunda d’autoestima). L’ambient familiar esdevé tan destructiu que, igual que les seves mares, la majoria d’aquestes criatures pateixen problemes de salut i psicològics greus.

Quan les dones maltractades aconsegueixen abandonar els seus maltractadors, tenen records dels abusos a voltes tan vívids que, literalment, tornen a sentir el dolor físic i psíquic. Les envaeixen sentiments de vergonya i culpabilitat. I la culpa no merescuda és terriblement corrosiva, en especial quan té la forma de generalitzacions absurdes com “Això ha passat per culpa meva; sóc estúpida, no serveixo per a res”. Com podem ajudar-les, a elles i als seus fills i filles, perquè agafin les regnes de les seves vides? Són éssers humans que han tingut la mala sort de topar amb la cultura del patriarcat més hostil.

L’optimisme és considerat un factor clau en la resiliència que demostren posseir algunes persones enfront dels traumes. És a dir, hi ha persones que són optimistes de mena i els és més fàcil sobreposar-se a les situacions adverses. La bona notícia és que les experiències noves i les relacions de suport canvien l’estructura del cervell, la qual cosa ha fet entendre als psicòlegs que l’optimisme i la personalitat resilient no només són aspectes innats en algunes persones sinó que es poden desenvolupar. En conseqüència, aquestes dones i les seves criatures poden lluitar contra la depressió… almenys en certa mesura. I, esclar, ningú no es converteix en la classe de persona que pot suportar l’adversitat severa així com així. Efectivament, sense la protecció de les relacions interpersonals positives és gairebé impossible esdevenir resilient als traumes severs.

Els protocols d’actuació sobre els nens i les nenes víctimes de violència domèstica es basen en la prevalença de l’acolliment familiar enfront de l’acolliment residencial. Si alguna cosa necessiten aquests nens i nenes traumatitzats és paciència i comprensió. Faltats de directrius i acceptació, l’ambient normalitzat d’una família és l’idoni per acollir-los. Al mateix temps, la majoria requerirà atenció especialitzada per poder enfilar el procés necessari de reestructuració cognitiva i emocional, i obrir-se a les coses bones de la vida. Per tant, si bé el recer d’una família és necessari, també pot ser insuficient, ja que a la majoria els caldrà un acompanyament professional (o una família professionalitzada). D’aquest requeriment el govern no se’n pot desentendre. Si ho fa, ens estarà dient que aquestes criatures desemparades, i les seves mares, no li mereixen prou consideració.

La Doctora Ma Àngels Viladot ha publicat recentment el llibre “Respuestas a la violencia contra la mujer” a la col·lecció Intress 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s